Amb aquest bloc vull retre homenatge a Domingo Mulà, rapsode “per afició”, que ens ha delectat al llarg de molts anys, recitant poesies, però per davant de tot, per ser com és, una persona magnífica.

Crec que els homenatges cal fer-los en vida, hem de saber agrair a la gent que ens fa feliç i donar-los-hi les gràcies cada dia, si cal. M’ha semblat una manera d’expressar el meu agraïment, per l’esforç, si , aquest que diu que ha fet amb tantes ganes, però que a la fi, ha estat un treball de molts anys. M’agradaria que tanta feina no fos per res, vull que tot el món, conegui al nostre estimat Domingo, i dic nostre, perquè, els que el coneixem, cadascú a la seva manera, se l’ha fet una mica seu. Les seves poesies han colpit als nostres cors i ens ha fet gaudir de tants moments feliços, que qualsevol regal és poc per tornar-li el què ens ha donat.

Ara, aquí i en qualsevol lloc, podrem escoltar aquestes poesies que recita amb tanta passió.

Gràcies Domingo, un cop més.

Sincerament,

Anna

dimecres, 27 de gener de 2010

El plat de fusta

EL PLAT DE FUSTA de TEODOR BARÓ i SURERA



Un cert home va envellir,
i com més els anys venien,
més les forces li fugien,
i al fi no es pogué tenir;
i per causa de l'edat,
i del pols molt tremolós,
així que menjava, dos
tot seguit feia del plat.

Per sabut deixo de banda
com per tal causa posava
les estovalles: vessava
quasi sempre la vianda.

El seu fill, cansat d'això,
i qui és el vell oblidant,
diu cremat: "-D'aquí endavant
menja el pare en un racó.
Tanta trencadissa assusta
i més no es pot aguantar;
avui mateix menjarà
el pare en un plat de fusta".

En compliment del manat,
al pobre vell es donava
un plat de fusta, i menjava
en un racó, com llençat.

I això durà fins que un dia
observà el fill un petit
que era seu, molt eixerit,
que un tronc de fusta tenia,
i encara que de pocs anys,
treballava per trencar-la,
i en trencar-la i arranjar-la
hi posava el seus afanys.

-Què fas? - preguntà al xicot-.
Què et proposes? Què barrines?
I el seu fill- No ho endevines?
li respon tot palpissot,
i amb el dit posat al llavi,
"un plat de fusta, perquè,
quan tu seràs vell, faré
que hi mengis com ara l'avi".

Es cremà en sentir això
el seu pare tant i tant,
que li pegà, i tremolant,
el nin cridà amb un gran plor.
"-Com veia que al pare teu
li donaves semblant plat,
jo fer-ne per a tu un, he pensat
perquè tu ets el pare meu!"
Calla el nin; el pare pensa;
al seu fill dóna un petó,
de l'avi se’n va al racó,
li agafa el plat i me’l llença;

i amb commoguda paraula
mana com un desagravi,
que en endavant tingui l'avi
el lloc preferit a taula,
i ho mana perquè repara
que és exacte i ben segur
"que el fill es portarà amb tu
com tu et portis amb el teu pare".

Si ets bon fill, bons fills tindràs,
el teu exemple aprendran,
que és molt veritat el refrany:
"TAL FARÀS, TAL TROBARÀS"

5 comentaris:

  1. Sempre m'ha emocionat aquest poema¡¡¡ Preciòs...

    ResponElimina
  2. em pregunto si existeix una altra versió... si no vaig errat, el passatge on el pare descobreix son fill petit preparant el plat, era introduït pels següents versos: "cap al caient d'una tarda / dolça i serena d'estiu...". (a no sé que corresponguin a un altre poema popular)

    ResponElimina
  3. Precisos i allcinador el poema.....ara que gaire be molts han perdut els valors envers els veis.

    ResponElimina
  4. M'encanta... Ens el solia recitar el meu avi. Quins bons records

    ResponElimina