La pomera vella

LA POMERA VELLA de IGNASI IGLESIAS



Dies ha que és aquí la primavera
i encara no veig flors a la pomera
més alta i més garrida del meu hort.

Potser aquest any, la pobre!, es queda enrere!
Potser, com és tan vella, s’hagi mort.

Les altres, que són joves ja floreixen;
les altres presumides, ja es guarneixen
de fullatge verd-fresc que escampa llum,
i, ufanes de verdor, ni es compadeixen
de la trista companya que es consum.

Que és vella, ja! Qui sap quan van plantar-la!
Qui sap qui va collir-ne el primer fruit!

L’hortolà, l'any passat, volgué podar-la,
i, en veure-la tan vella, va deixar-la
farcida d'esporguims en gran descuit.

L'haguéssiu vista abans de semblar morta
(que els ocells l'amoixaven amb cançons),
resistir els freds tardans i, ardida i forta,
lluitar amb el vent aïrat, quan tot s'ho emporta,
bo i defensant les flors dels branquillons!

Oh, sí! l'haguéssiu vista a ella altres anyades,
bo i coberta de fulles luxuriants,
amb les branques feixugues, repenjades,
totes plenes de pomes blanc-rosades
com les fresques galtones dels infants!

Avui, que no té saba ni té força
ni aquell braó d'abans, perquè ha envellit,
el vent, fent-la brandar, la vol retòrcer:
poc a poc li ha caigut l'abric d’escorça
i ningú veu lo molt que ella ha florit.

No sé perquè la vida és tan avara
que als forts, només, preserva de perills!
La pomera no mor: vol viure encara.

Morirà corsecada com la mare
que en son pit ha alletat un món de fills;
morirà quan les altres, les novelles,
pels aires espargiran olors de mel.

I, per més que l’arrenquin de prop d'elles,
encara que a l’hivern se'n faci estelles,
no en guardarà la terra cap arrel?

Potser no morirà, pobra pomera!
Potser, si l’hortolà, com anys enrere,
volgués cuidar-la bé i amb força amor,
avui, que ja és aquí la primavera
tornaria a fer fruit amb nou vigor!

Més, no, que els hortolans també s’adonen
que, els arbres cansats, floreixen poc
i per l’ànsia i la feina que ocasionen,
comptat i debatut, quasi no donen,
i així que ja es fan vells,
son bons pel foc.