Amb aquest bloc vull retre homenatge a Domingo Mulà, rapsode “per afició”, que ens ha delectat al llarg de molts anys, recitant poesies, però per davant de tot, per ser com és, una persona magnífica.

Crec que els homenatges cal fer-los en vida, hem de saber agrair a la gent que ens fa feliç i donar-los-hi les gràcies cada dia, si cal. M’ha semblat una manera d’expressar el meu agraïment, per l’esforç, si , aquest que diu que ha fet amb tantes ganes, però que a la fi, ha estat un treball de molts anys. M’agradaria que tanta feina no fos per res, vull que tot el món, conegui al nostre estimat Domingo, i dic nostre, perquè, els que el coneixem, cadascú a la seva manera, se l’ha fet una mica seu. Les seves poesies han colpit als nostres cors i ens ha fet gaudir de tants moments feliços, que qualsevol regal és poc per tornar-li el què ens ha donat.

Ara, aquí i en qualsevol lloc, podrem escoltar aquestes poesies que recita amb tanta passió.

Gràcies Domingo, un cop més.

Sincerament,

Anna

dijous, 28 de gener del 2010

La pomera vella

LA POMERA VELLA de IGNASI IGLESIAS



Dies ha que és aquí la primavera
i encara no veig flors a la pomera
més alta i més garrida del meu hort.

Potser aquest any, la pobre!, es queda enrere!
Potser, com és tan vella, s’hagi mort.

Les altres, que són joves ja floreixen;
les altres presumides, ja es guarneixen
de fullatge verd-fresc que escampa llum,
i, ufanes de verdor, ni es compadeixen
de la trista companya que es consum.

Que és vella, ja! Qui sap quan van plantar-la!
Qui sap qui va collir-ne el primer fruit!

L’hortolà, l'any passat, volgué podar-la,
i, en veure-la tan vella, va deixar-la
farcida d'esporguims en gran descuit.

L'haguéssiu vista abans de semblar morta
(que els ocells l'amoixaven amb cançons),
resistir els freds tardans i, ardida i forta,
lluitar amb el vent aïrat, quan tot s'ho emporta,
bo i defensant les flors dels branquillons!

Oh, sí! l'haguéssiu vista a ella altres anyades,
bo i coberta de fulles luxuriants,
amb les branques feixugues, repenjades,
totes plenes de pomes blanc-rosades
com les fresques galtones dels infants!

Avui, que no té saba ni té força
ni aquell braó d'abans, perquè ha envellit,
el vent, fent-la brandar, la vol retòrcer:
poc a poc li ha caigut l'abric d’escorça
i ningú veu lo molt que ella ha florit.

No sé perquè la vida és tan avara
que als forts, només, preserva de perills!
La pomera no mor: vol viure encara.

Morirà corsecada com la mare
que en son pit ha alletat un món de fills;
morirà quan les altres, les novelles,
pels aires espargiran olors de mel.

I, per més que l’arrenquin de prop d'elles,
encara que a l’hivern se'n faci estelles,
no en guardarà la terra cap arrel?

Potser no morirà, pobra pomera!
Potser, si l’hortolà, com anys enrere,
volgués cuidar-la bé i amb força amor,
avui, que ja és aquí la primavera
tornaria a fer fruit amb nou vigor!

Més, no, que els hortolans també s’adonen
que, els arbres cansats, floreixen poc
i per l’ànsia i la feina que ocasionen,
comptat i debatut, quasi no donen,
i així que ja es fan vells,
son bons pel foc.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada