Elogi de les muntanyes

ELOGI DE LES MUNTANYES de JOSEP MARIA DE SAGARRA



Sí, prou, ja us crec ben bé, no és cap mentida,
ja sé que no en sou gota de covard;
les onades, ja en porten d’embranzida,
ja és cosa brava l’estimar la mar
i veure llei de terra estranya
i rodar platges fins qui sap a on:
però vós no sabeu què és la muntanya;
com la muntanya ho hi ha res al món!

Què hi fa que els cels siguin inflats o llisos,
que no tingueu cap por a la tempestat,
i de què us val córrer cent països
si us moriu sense haver vist un prat?
Sabeu el què és això? Si arriba l’hora
que el sol se pon i tot ho fa gentil,
i heu vist un prat ben verd ben de la vora,
us dic que ja podeu morir tranquil!

Afigureu-vos que sou per la collada,
pugeu amunt i us rebenteu el pit,
tot el rostre se us torna esgarrinxada,
de tanta xafogor us heu abaltit.
Allò sí que és pujar i campi qui puga!
Allò és sentir la terra vora d’un!
Amb els peus no s’enfonsa ni belluga,
i a cada pas us va enfilant amunt.

No veieu res, és el delit que us porta,
no sabeu si qui us cerca és negre o blanc,
el nas us bull d’una bravada forta,
sentiu la torrentera de la sang.

Més de sobte s’atura la pujada,
ja comença una mica de repòs,
no us costa tan prendre l’alenada,
la suor ja us rellisca a tot el cos.

I obriu els ulls cansats que poden veure
després que el sol els estigué torrant,
i us dic que gairebé no gosen creure
allò tan bell que tenen al davant.

Una gran llenca, dolça i allisada,
plana, però, com no n’heu vist cap més,
tot fent a caps un pensament d’onada
com si fos una mar que no es mogués.
Hi ha a tot arreu una verdor tan fina
que no la gosaríeu trepitjar.

Oh! quin goig a la cara s’endevina,
per tots el membres i quin bon estar!

Us esteu escoltant una miqueta,
sentiu ben bé, més no sabeu de on,
una música graciosa i neta
com si baixada us fos de l’altre món.
I aquest brogit dolcíssim de l’altura
l’aneu oint més transparent i clar:
Són les vaques que van a la pastura
i belluguen l’esquella del collar.

El gran repòs la llur mirada seva;
Son com si elles florissin d’aquell lloc
sens fer soroll van caminant per l’herba
i enfonsen les peülles poc a poc.
I en la quietud de la vacada muda,
dreçant-se sobre el blau tan aclarit,
veieu una caputxa llargaruda
que no sabeu si és ombra o esperit.

És el pastor que sempre es cuida d’elles,
un home que amb prou feines sap parlar:
sols coneix una mica les estrelles
i les plantes que mengen el bestiar.
Ell està dret, no es distreu gaire,
i en son treball hi posa els cinc sentits;
tan aviat vola el mandró per l’aire,
com aixecant els ulls embadalits
se les mira daurades i valentes,
veu com el sol les aclareix tan bé,
i diu unes paraules molt lluentes
que són el nom que cadascuna té.

Quin goig fa tanta verdor ajaguda!
Quina força més viva se t’enduu!

El bastó que t’aguanta i que t’ajuda
sembla que estigui enamorat com tu!

Allà dalt no et revoltes ni t’escanyes,
ningú se’t menja ni t’escup al front.

Oh! Si poguéssiu veure les muntanyes!
Com les muntanyes no hi ha res al món!