Amb aquest bloc vull retre homenatge a Domingo Mulà, rapsode “per afició”, que ens ha delectat al llarg de molts anys, recitant poesies, però per davant de tot, per ser com és, una persona magnífica.

Crec que els homenatges cal fer-los en vida, hem de saber agrair a la gent que ens fa feliç i donar-los-hi les gràcies cada dia, si cal. M’ha semblat una manera d’expressar el meu agraïment, per l’esforç, si , aquest que diu que ha fet amb tantes ganes, però que a la fi, ha estat un treball de molts anys. M’agradaria que tanta feina no fos per res, vull que tot el món, conegui al nostre estimat Domingo, i dic nostre, perquè, els que el coneixem, cadascú a la seva manera, se l’ha fet una mica seu. Les seves poesies han colpit als nostres cors i ens ha fet gaudir de tants moments feliços, que qualsevol regal és poc per tornar-li el què ens ha donat.

Ara, aquí i en qualsevol lloc, podrem escoltar aquestes poesies que recita amb tanta passió.

Gràcies Domingo, un cop més.

Sincerament,

Anna

dimarts, 9 de febrer de 2010

La Pubilleta

LA PUBILLETA, de FREDERIC SOLER (PITARRA)



I
Tenia cinc anys
i, pels viaranys,
com la perdiueta,
de l’alba a la nit
corria amb delit.
Més maca pobreta!
El rostre, preciós:
or el cabell ros,
la pell setinada;
les dents, pinyonets;
els ulls, estelets;
de tots estimada.
- Angelet del cel,
tothom amb anhel
li deia ma filla!
Si creixes així,
del Mas de can Pi
seràs la pubilla.-
Ella, sentir això,
deia: - Oh! Oh! Oh!
Que en tindré de coses!
Que rica seré!
Que maca aniré!
Que flors i que roses!
I anava al jardí
i es guarnia allí
el cap de ridorta,
i feia ramells
de llirs i clavells,
i, volta que volta!
Son pare era vell;
sa mare, com ell,
quaranta anys tenia.
- No temis ja pas;
pubilla seràs
d’aquesta masia.
- Angelet del cel
tothom amb anhel
li deia -, nineta!
Si creixes així
del mas de can Pi
seràs pubilleta.-

II
El mas de can Pi
un dia bullí
de tanta gatzara.
Hi havia bateig.
Em sembla que veig
al pare i la mare!
El vell, alegroi,
ja tenia un noi,
que son desig era,
- Veniu i mireu:
ja tenim hereu.
La meva fal•lera.-
-La mare amb neguit,
pensava, en el llit,
en la seva filla:
- Ja tot el que pot
tenir és un dot.
Ja no és pubilla.-
La noia, jugant
corrent i saltant,
cridava, innocenta:
- Ja tenim hereu,
veniu i mireu.
Ai, que estic contenta!-
I la gent entrant,
deia bromejant:
- I doncs, filla meva?
Què t’ha fet l’hereuet
que diu que t’ha tret
de caseta teva?-.
El pare que ho sent,
també li diu rient:
- Sí, sí, és veritat, filla;
l’hereu t’ho ha robat;
ja t’ha desbancat,
ja no ets la pubilla.-

III
- La noia d’en Pi
van començar a dir
està malalteta.
Va trista per tot,
no diu mai un mot...
Què et passa filleta?
- Res - ella va dient,
i flors va veient
i no se les posa.
- Pren un llessamí,
cull un tarongí,
arrenca una rosa.
- No -, diu quan ho veu -,
tot és de l’hereu;
ja no sóc pubilla.-
I així es va marcint
i es va esgrogueint.
- Ai, la meva filla!
Filla del meu cor!
Què tens, món tresor?-
plorant, li diu la mare.
- Mare, no em beseu
que són de l’hereu
aquests besos d’ara.-
Ja plora el petit,
ja li dóna el pit
la mare, angoixosa.
- Ell me l’ha robat! -
va dient, i s’abat
la noia, plorosa.
En va el pare diu
amb l’afany més viu:
- No temis, ma filla;
per això no se’t treu
si el nin és l’hereu
tu n’ets la pubilla -.
- Ai, no, pare; no!
Pubilla no sóc-
respon la pobreta.
I així es va aflaquint,
i així es va marcint
com una floreta.

IV
Al mas de can Pi
hi ha tant de tragí
que tothom va en dansa.
La noia se’ls mor.
La mare, quin plor!
Ja no hi ha esperança.
- Mare, no ploreu;
ja teniu l’hereu
per a consolar-vos.
- Ai, no, filla, no!
Jo em moro, si no
puc als dos besar-vos.
Quan està en perill,
tot el goig del fill
ens mata la filla.
Viu tu, mon tresor,
i tu del meu cor
seràs la pubilla.-
- Vaig, mare, sentint
que ja em vaig morint;
vestiu-me blanqueta,
i l’hereu, després,
que us doni diners
per fer la caixeta.
Preneu llessamins
colliu tarongins
i feu-me’n garlanda.
Si no ho vol l’hereu
no me la poseu,
ell, mare, comanda.
- Filla del meu cor!

La noia ja ha mort.
La mare la plora.
Un crit del cor treu:
- L’ha morta l’hereu!
I el veu a la vora.
I, donant-li el pit,
diu al nin petit:
- El plor, per ma filla.
Tu, hereu del tresor;
però... del meu cor
ella és la pubilla.-

10 comentaris:

  1. Quant jo era petita, als anys 50, sentia la poesia i em venia ràbia. Gràcies a la poesia, vaig ser feminista i cada dia ho soc mes. Quan aleshores fleuma deia que la poesia feia plorar, em venien ganes de bofetajar-la.

    No m`agrada la poesia , és una exaltació del diner per sobre de la família i del masclisme. Són poesies que fan molt mal.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Es ben cert...pero tambe es possible k poesies com aquesta hagin fet obrir els ulls a molta gent i aixi van canviant les coses. Tots els fills han de tenir els mateixos drets i per sobre de la part mes materiar sempre ha de prevaldre l.amor.

      Elimina

  2. Hola, els teus poemes em semblen molt interessants.
    Jo també tinc un bloc de poesía.Te envio la direcció perquè les llegeixis i em comentis que et semblen:

    http://anna-historias.blogspot.com.es/

    Gracies

    anna

    ResponElimina
  3. Hi there would you mind letting me know which webhost you're working with? I've loaded your blog in 3 different browsers and I must
    say this blog loads a lot faster then most.
    Can you suggest a good internet hosting provider at a honest price?

    Many thanks, I appreciate it!

    Here is my blog - owning a eurohound

    ResponElimina
  4. hola m'alegrat molt trobar aquest poema,que jo sabia quan era petite i només en recordaba la meitat,la veritat es que m'han baixat les llagrimes,es molt maco.Hem de tenir encompte que es el reflex de un temps passat,molt diferent d'ara .Gràcies Teresa

    ResponElimina
  5. Una poesia que descriu una desconsideració del pare envers la filla, una mare que és un cero a l`esquerra, es culpa al fill, que és qui menys culpa te i es mostra la victima , la nena que ha crescut amb l`idea que li ha inculcat el pare que el diners és el primer i l`amor de la familia ni existeix. Quins valors li inculca !. L`essencia materialista. Avui en dia, és per sentit la poesia i avergonyir-nos de la societat que descriu. Que ningu digui que fa plorar, el que fa és pena !

    ResponElimina
    Respostes
    1. Tot el que dius no deixa de ser cert, però no podem oblidar que presenta una mentalitat molt conservadora que atorga el dret a l'hereu, el fill mascle i ens fa veure l'error de tot el que comentes amb paraules senzilles... Un pare que segueix la tradició; una mare que estima però ha d'estar a l'ombra, una filla que ha pujat com una princeseta i que ha resultat a la fi la princeseta destronada... i un menut que efectivament, com a menut no és culpable de res, però que el pujaran amb la mentalitat que és a ell a qui li pertoca el dret... Total... un retrat d'una manera de pensar, d'un tipus de societat d'una època que potser avui ens resulta una mica estranya, però que va existir. Vés a saber si no segueix igual encara... Si ho mires bé... riure no fa... és trist tot plegat i fa plorar... sigui de pena, d'impotència o del que sigui... potser una pena rabiosa, potser d'incomprensió... però tan trista que fa plorar... vés per on!
      Opinió amb tot el meu respecte.

      Elimina
  6. que xula la poesía!!!

    ResponElimina
  7. Carmen 29 d.agost del 2016
    M.ha fet molta il.lusi'o trobar aquesta poesia.La recitava a casa dels meus avis de petita i la gent del poble m.escoltava(era un poblet de pocs habitants).Moltes gracies per retrobar.la.Ara ja tinc 70 anys

    ResponElimina
  8. Carmen 29 d.agost del 2016
    M.ha fet molta il.lusi'o trobar aquesta poesia.La recitava a casa dels meus avis de petita i la gent del poble m.escoltava(era un poblet de pocs habitants).Moltes gracies per retrobar.la.Ara ja tinc 70 anys

    ResponElimina