Amb aquest bloc vull retre homenatge a Domingo Mulà, rapsode “per afició”, que ens ha delectat al llarg de molts anys, recitant poesies, però per davant de tot, per ser com és, una persona magnífica.

Crec que els homenatges cal fer-los en vida, hem de saber agrair a la gent que ens fa feliç i donar-los-hi les gràcies cada dia, si cal. M’ha semblat una manera d’expressar el meu agraïment, per l’esforç, si , aquest que diu que ha fet amb tantes ganes, però que a la fi, ha estat un treball de molts anys. M’agradaria que tanta feina no fos per res, vull que tot el món, conegui al nostre estimat Domingo, i dic nostre, perquè, els que el coneixem, cadascú a la seva manera, se l’ha fet una mica seu. Les seves poesies han colpit als nostres cors i ens ha fet gaudir de tants moments feliços, que qualsevol regal és poc per tornar-li el què ens ha donat.

Ara, aquí i en qualsevol lloc, podrem escoltar aquestes poesies que recita amb tanta passió.

Gràcies Domingo, un cop més.

Sincerament,

Anna

divendres, 29 de gener del 2010

El meu testament

EL MEU TESTAMENT de EUFEMIÀ FORT COGUL



Si mai veieu que moro a terra llunya,
torneu-me a Catalunya;
la terra d'altra terra, que feixuga
seria al damunt meu!
No m’hi colgueu pas en terra malastruga,
no m'hi colgueu!

Si mai veieu que moro a terra llunya,
torneu-me a Catalunya;
vull que la creu estengui bé els seus braços
damunt la meva fosa, eternament
la creu que fou la guia en els meus passos.

Després de mort, claveu-la fermament
damunt la meva sepultura
car si la vida em fou jornada dura
la creu me conhortava en tot moment
claveu-la, fermament,
dintre l’entranya del camp
que sigui el meu fossar
claveu-la fort,
però no en terra estranya,
claveu-la en cementiri català.

Si mai veieu que moro a terra llunya
torneu-me a Catalunya;
si algú a frec de creu vol recordar-me
que no hi vingui a plorar,
que es flecti de genolls
i el seu resar, que sigui,
com la mare va ensenyar-me
que hi resi en català.

Si mai veieu que moro a terra llunya,
torneu-me a Catalunya;
a l’ombra del xiprers i en terra catalana
hi creixerà més verda l’heura ufana
aferrada a les soques dels llorers
i ploraran tota hora el saüquers
el plor etern, el plor de cada dia.

I jo, reposaré en llur companyia content,
per sempre més,
humil recés i com t’enyoraria
si lluny de Catalunya, no et tingues.

Si mai veieu que moro a terra llunya,
torneu-me a Catalunya;
que el cel de Catalunya
és molt més blau
i més acollidor
i la gleva de terra es més suau
i em servera a materna amor.

Si mai veieu que moro a terra llunya,
torneu-me a Catalunya;
la terra d’altre terra
que feixuga seria al damunt meu!
No em colgueu pas en terra malastruga
no,no m’hi colgueu!

Si mai veieu que moro a terra llunya
que no ho permeti Déu,
i no podeu tornar-me a Catalunya,
no m’enterreu!

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada