Amb aquest bloc vull retre homenatge a Domingo Mulà, rapsode “per afició”, que ens ha delectat al llarg de molts anys, recitant poesies, però per davant de tot, per ser com és, una persona magnífica.

Crec que els homenatges cal fer-los en vida, hem de saber agrair a la gent que ens fa feliç i donar-los-hi les gràcies cada dia, si cal. M’ha semblat una manera d’expressar el meu agraïment, per l’esforç, si , aquest que diu que ha fet amb tantes ganes, però que a la fi, ha estat un treball de molts anys. M’agradaria que tanta feina no fos per res, vull que tot el món, conegui al nostre estimat Domingo, i dic nostre, perquè, els que el coneixem, cadascú a la seva manera, se l’ha fet una mica seu. Les seves poesies han colpit als nostres cors i ens ha fet gaudir de tants moments feliços, que qualsevol regal és poc per tornar-li el què ens ha donat.

Ara, aquí i en qualsevol lloc, podrem escoltar aquestes poesies que recita amb tanta passió.

Gràcies Domingo, un cop més.

Sincerament,

Anna

dijous, 4 de febrer del 2010

Pel nét

PEL NÉT de FRANCESC MATHEU




Els joves són sovint cruels amb la vellesa.
dels avis solen dir que malcriem els néts.
Potser si que hi tenim el pecat de feblesa;
potser, però no tant per fer-nos-en retrets.

Els altres curaran de fer-los forts i savis;
a cadascú el seu fet, no ho cal escatimar;
però també en els jocs i en l’agombol dels avis,
els néts, quan altre no, hi aprenen d’estimar.

Entre els avis i els néts ni hi ha sinó dolçures;
ens acosten tant més, com més fugen, els anys;
els avis, diu la gent, som dos cops criatures,
i els néts, que ho senten prou, ens prenen per companys.

I ens diuen els secrets que a ningú més declaren,
i ens demanen ajut pel més petit rampell;
i com han vist que sempre els avis emparen,
pels néts no hi ha ningú més bo que l’avi vell...

Oh, deixeu el consol més pur de ma vellesa,
deixeu-me aquest començ de vida del meu nét;
deixeu-me somniar que visc en sa infantesa
i en ell sobreviuré quan sigui un home fet;

que enllà dels anys, quan no hi serem (que tot acaba)
potser, en son cap, al tard recordant son matí,
- Pobre avi,- els hi dirà als seus fills – com m’estimava!-
I serà l’últim cop que es parlarà de mi.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada