Amb aquest bloc vull retre homenatge a Domingo Mulà, rapsode “per afició”, que ens ha delectat al llarg de molts anys, recitant poesies, però per davant de tot, per ser com és, una persona magnífica.

Crec que els homenatges cal fer-los en vida, hem de saber agrair a la gent que ens fa feliç i donar-los-hi les gràcies cada dia, si cal. M’ha semblat una manera d’expressar el meu agraïment, per l’esforç, si , aquest que diu que ha fet amb tantes ganes, però que a la fi, ha estat un treball de molts anys. M’agradaria que tanta feina no fos per res, vull que tot el món, conegui al nostre estimat Domingo, i dic nostre, perquè, els que el coneixem, cadascú a la seva manera, se l’ha fet una mica seu. Les seves poesies han colpit als nostres cors i ens ha fet gaudir de tants moments feliços, que qualsevol regal és poc per tornar-li el què ens ha donat.

Ara, aquí i en qualsevol lloc, podrem escoltar aquestes poesies que recita amb tanta passió.

Gràcies Domingo, un cop més.

Sincerament,

Anna

dijous, 4 de febrer de 2010

Quan jo em mori...

QUAN JO EM MORI… de JOSEP Ma. BORRÀS CODINA



Quan jo em mori, colgueu-me a sota terra
i no reseu cantant, que és massa trist;
colgueu-me tot de terra, quan jo em mori,
i damunt meu, deixeu-m’hi aquell Sant Crist,
aquell Sant Crist que va estimar la mare
moments abans de dir-nos : Adéu-siau;
aquell Sant Crist que al coll duia el meu pare,
durant l’enterrament, sota un cel blau.

No m’enterreu a vora dels meus pares
perquè és tan gran l’amor que em van tenir,
que de la tomba, amb unes forces rares,
sortirien per fer-me de coixí.

Quan ja estigui enterrat, no vull flors tristes
ni gemecs carrinclons de cors mesquins ;
reseu un « Parenostre » els bons artistes
pel gran somniador que hi haurà a dins…
…i els nervis fets arrels de flors eternes
faran un gran pomell de joventut,
i les cuques de llum, fent de llanternes,
tremolaran sobre el meu cos vençut…
…i jo esgarraparé la terra humida
sacsejant tots els morts del meu costat;
i em sabrà greu haver perdut la vida
sens saber si sóc mort de veritat.

Quan jo em mori, colgueu-me a sota terra,
que a les parets, també hi han distincions;
ja n’he vist prou de lluites i de guerra
en aquest món tan ple de pretensions.
Jo vull la Creu que em faci de senyera,
i sigui a sota terra el meu conhort;
no vull presons de nínxols en renglera
ni vull que rigui algú perquè sóc mort.

Al damunt del meu cos, no hi vull cap llosa,
ni lletres, ni tan sols els vostres plors;
al damunt meu no hi vull cap de nosa,
que del meu cos ja en sortiran de flors!
Però seran flors de llum i d’esperança,
seran flors que ningú podrà collir,
i tindran un perfum que mai no cansa,
i semblaran la rosa a mig obrir...
...i els focs follets ja no em faran basarda;
dels pobres morts, ja no tindré més por;
i, en sentir la campanada de la tarda,
resarem tots els morts una oració,
una oració ben curta i ben bonica:
"La pau per tots, per tots la caritat,
i que la humanitat, de mica en mica,
s’estimi, com Jesús ho té manat."

Quan jo em mori, colgueu-me a sota terra
i no reseu cantant, que és massa trist,
colgueu-me bé de terra, quan jo em mori,
i deixeu-me ben sol... amb el Sant Crist.

1 comentari:

  1. Gran Mossèn Borras! Home de de gustos exquisits, brillant de paraules i conceptes clars. Qui no ha conegut mossèn Borrás, s´ha perdut el millor conversador.

    ResponElimina