L'Hostal de la Glòria

L’HOSTAL DE LA GLÒRIA de JOSEP MA. DE SAGARRA



ANDREU
Glòria... què hi tens, en la blancor del rostre?...
Digues, què hi tens, en aquests ulls mullats?...

Per caritat... acosta’t... una mica,
que no veus que tremolo i que tinc por?...

Si en el teu cos hi ha un cervell que mana,
si tens un nas que olora de debò,
digues, per què vas dur-me la germana,
si tu la coneixies més que jo?...
Per què a tres passes de la nostra alcova
li vas parar la cambra de dormir?
Si tu li coneixies tant la roba.
Glòria, per què me l’has portada aquí?
És clar, tu dius: “Quan l’hostalera es lleva
només pensa en la feina de l’hostal.”
Si, Glòria, jo ja ho sé, que la és culpa meva;
de vegades tot ve tan natural,
i de vegades la tempesta s’arma...
Em mires, eh? te’n burles?... Però no!...
No et pensis que ara vagi a disculpar-me;
em demanes que parli sense por?...
Doncs sense por! Aquí em tens. Jugo la carta
de la sinceritat. Jo sóc l’Andreu,
l’home que ha estat a punt d’abandonar-te
i ho feia sens saber-li gens de greu.
No perquè tu deixessis de ser bona
ni el teu tracte no fos lleial i just,
sinó perquè el color d’una altra dona
de moment li venia més de gust.
I per aquella febre enverinada,
que amb el que tens no et deixa satisfet...
i per... ganes de fer una bretolada
i veure el pa que hi donen quan ja l’has fet.
Si, Glòria, si, passem tot el sant dia
tirant per casa, amuntegant profit,
amb egoisme i amb gasiveria,
i després no volem que sigui dit.
Som bons – quina bondat més confitada!-,
però bé que ens atipa el mateix so,
i entra el desig de fer una campanada
i d’ensenyar les ungles de debò...
Sents aleshores que una veu ve a dir-te
que ets un covard, que no ets de nervi viu...
Et toquen el punt flac per decidir-te!
I quan és una dona que t’ho diu,
una dona ni bona ni dolenta,
i que per ben plantada no l’esculls,
però que té una boca violenta,
i un sofre de malícia al fons dels ulls,
aleshores t’arrapes a les mitges
d’aquesta dona com un bri de boll,
no guaites les entranyes que trepitges
i vas on ella vulgui com un foll.
I així he estat jo... fins ara fa mitja hora.
Sense poder veure... ni escoltar...
Però acosta’t un xic més a la vora,
acosta’t, Glòria... i deixa’m reposar...
He estat així, un malalt, encès de brides,
insensible al teu plor, a la teva sort,
aguantant unes dents desvergonyides
que et mossegaven el mugró del cor,
fins que la vella m’ha estirat la ganya,
i m’ha fet: “Tu què et penses, presumit?,
si és la Glòria, si és ella qui t’enganya;
si et jutge l’ha fet seva en el teu llit.
No t’ho vols creure, eh? doncs puja l’escala.”
I jo he quedat perdut i vacil•lant,
com esparver que l’han ferit de l’ala;
com quan te’n adones d’un perill molt gran.
I aleshores allò, la gran follia,
la bretolada, ja no em dóna set;
deixo de ser aquell home que somnia
per ser l’home que agafa el ganivet.
Que defensa el que és seu
que es treu la nyonya
que estreny fort les dents
per a donar el pit
i com la llum, l’escalda de vergonya
té la mà dreta disposada a tot.
I en aquell moment véns tu, i ell al darrera;
jo m’amago i escolto planys i crits,
i el que deien el jutge i l’hostalera
ha pintat de vermell els meus sentits.
Tal lladre dels insults i les audàcies
et dic, tant si tu em creus com si no em creus,
que jo li hauria de donar les gràcies,
i fins hauria de besar-li els peus.
Perquè intentant aprofitar-se i riure,
perquè volent desfigurar-me el front,
m’ha fet veure el teu cor encès i lliure
com la cosa més bella d’aquest món!
M’ha fet veure la dona que tenia
i que vaig oblidar, flac de cervell,
perquè de tant mirar-la cada dia
se m’havia tornat l’esguard mesell.
Després d’haver estat viva i baladrera
la teva galta a poc a poc s’encén,
i ara ets la Glòria de la nit primera
amb una mica més de sofriment.
Et miro a tu, i la teva força em lleva
tota la brossa del meu mal camí,
i beneïda siguis, dona meva,
perquè ara fas que jo em retrobi a mi.
I sigui aquell d’abans, que se consola
demanant-te perdó, escanyant orgulls,
amb un cor perquè hi càpigues tu sola
i amb llàgrimes al voltant dels ulls!