Amb aquest bloc vull retre homenatge a Domingo Mulà, rapsode “per afició”, que ens ha delectat al llarg de molts anys, recitant poesies, però per davant de tot, per ser com és, una persona magnífica.

Crec que els homenatges cal fer-los en vida, hem de saber agrair a la gent que ens fa feliç i donar-los-hi les gràcies cada dia, si cal. M’ha semblat una manera d’expressar el meu agraïment, per l’esforç, si , aquest que diu que ha fet amb tantes ganes, però que a la fi, ha estat un treball de molts anys. M’agradaria que tanta feina no fos per res, vull que tot el món, conegui al nostre estimat Domingo, i dic nostre, perquè, els que el coneixem, cadascú a la seva manera, se l’ha fet una mica seu. Les seves poesies han colpit als nostres cors i ens ha fet gaudir de tants moments feliços, que qualsevol regal és poc per tornar-li el què ens ha donat.

Ara, aquí i en qualsevol lloc, podrem escoltar aquestes poesies que recita amb tanta passió.

Gràcies Domingo, un cop més.

Sincerament,

Anna

diumenge, 7 de febrer del 2010

L'oració de l'avi

L’ORACIÓ DE L’AVI de FRANCESC CASTELLS i PLA
(Accèssit a la flor natural de Hostafranch, 15 d’octubre de 1967)

Lema: No me’n lleveu Senyor, encara...



Com l’alzina, Senyor, que més arrela
quan més es fa més ampla, quan el fruit
les nafres de les branques velles cel•la
més m’aferro a la vida i al gran buit
d’haver perdut les forces i l’oratge
dels jorns que jo pastava il•lusions...
llavors que al riu del món, la meva imatge
s’hi bressolava amb aire de cançons.

Si m’aferro a la vida, és que a ma vora
hi tinc cinc néts que quan em fan un bes,
del rellotge del goig, em marquen l’hora
de fruir encara més, molt més que adés;
quan la vida em somreia prop l’hamada
i el cel, Senyor, jo el veia al rostre seu...
quan la llar, del seu viure perfumada
era glòria i gaubança pel cor meu.

No me’n lleveu, Senyor, deixeu-m’hi encara...
Si ja us porto en el cor i a l’esperit,
perquè esperar que cim la meva cara
la mort m’obri un esquei sense infinit?
No m’importa, Senyor, ser poca cosa
si puc veure el meus néts com es fan grans...
no us faria en el cel, un xic de nosa
si em veiéssiu tristoi pels meus infants?

Amb Vós Senyor, ja visc des d’aquell dia
que els pares varen fer-me fill de Vós,
llavors que d’aquest món només sabia
l’anhel i el goig, tothora delitós,
de ser besat pels llavis de la mare,
que em duia sobre el pit, triomfalment,
com du el roser la rosa tendra i clara
que l’ha besat, tot just, un bri de vent.

Per això us dic: Senyor, si ja sóc vostre
en eixa terra on m’heu arrelat
i més encara de jorn que el Parenostre
és el meu pa de fe més estimat,
deixeu-me amb els meus néts. Quan diuen “avi”
jo crec, Senyor, que el cel ve tot a mi
i tement que el sentir-ho se m’acabi,
- perquè s’acaba, veig el meu camí -,
aixeco els ulls a Vós, xop de temença,
com l’ocell retut damunt la neu...

Deixeu que faci amb ells més coneixença
i els tingui, cada dia, a l’entorn meu,
fins que siguin ben grans, fins que la vida
els allunyi, Senyor, del meu costat...

Més si em voleu abans, o el cel em crida,
faci’s,Senyor, la vostra voluntat.