Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Josep Maria de Sagarra. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Josep Maria de Sagarra. Mostrar tots els missatges
dijous, 11 de febrer del 2010
L'Hostal de la Glòria
L’HOSTAL DE LA GLÒRIA de JOSEP MA. DE SAGARRA
ANDREU
Glòria... què hi tens, en la blancor del rostre?...
Digues, què hi tens, en aquests ulls mullats?...
Per caritat... acosta’t... una mica,
que no veus que tremolo i que tinc por?...
Si en el teu cos hi ha un cervell que mana,
si tens un nas que olora de debò,
digues, per què vas dur-me la germana,
si tu la coneixies més que jo?...
Per què a tres passes de la nostra alcova
li vas parar la cambra de dormir?
Si tu li coneixies tant la roba.
Glòria, per què me l’has portada aquí?
És clar, tu dius: “Quan l’hostalera es lleva
només pensa en la feina de l’hostal.”
Si, Glòria, jo ja ho sé, que la és culpa meva;
de vegades tot ve tan natural,
i de vegades la tempesta s’arma...
Em mires, eh? te’n burles?... Però no!...
No et pensis que ara vagi a disculpar-me;
em demanes que parli sense por?...
Doncs sense por! Aquí em tens. Jugo la carta
de la sinceritat. Jo sóc l’Andreu,
l’home que ha estat a punt d’abandonar-te
i ho feia sens saber-li gens de greu.
No perquè tu deixessis de ser bona
ni el teu tracte no fos lleial i just,
sinó perquè el color d’una altra dona
de moment li venia més de gust.
I per aquella febre enverinada,
que amb el que tens no et deixa satisfet...
i per... ganes de fer una bretolada
i veure el pa que hi donen quan ja l’has fet.
Si, Glòria, si, passem tot el sant dia
tirant per casa, amuntegant profit,
amb egoisme i amb gasiveria,
i després no volem que sigui dit.
Som bons – quina bondat més confitada!-,
però bé que ens atipa el mateix so,
i entra el desig de fer una campanada
i d’ensenyar les ungles de debò...
Sents aleshores que una veu ve a dir-te
que ets un covard, que no ets de nervi viu...
Et toquen el punt flac per decidir-te!
I quan és una dona que t’ho diu,
una dona ni bona ni dolenta,
i que per ben plantada no l’esculls,
però que té una boca violenta,
i un sofre de malícia al fons dels ulls,
aleshores t’arrapes a les mitges
d’aquesta dona com un bri de boll,
no guaites les entranyes que trepitges
i vas on ella vulgui com un foll.
I així he estat jo... fins ara fa mitja hora.
Sense poder veure... ni escoltar...
Però acosta’t un xic més a la vora,
acosta’t, Glòria... i deixa’m reposar...
He estat així, un malalt, encès de brides,
insensible al teu plor, a la teva sort,
aguantant unes dents desvergonyides
que et mossegaven el mugró del cor,
fins que la vella m’ha estirat la ganya,
i m’ha fet: “Tu què et penses, presumit?,
si és la Glòria, si és ella qui t’enganya;
si et jutge l’ha fet seva en el teu llit.
No t’ho vols creure, eh? doncs puja l’escala.”
I jo he quedat perdut i vacil•lant,
com esparver que l’han ferit de l’ala;
com quan te’n adones d’un perill molt gran.
I aleshores allò, la gran follia,
la bretolada, ja no em dóna set;
deixo de ser aquell home que somnia
per ser l’home que agafa el ganivet.
Que defensa el que és seu
que es treu la nyonya
que estreny fort les dents
per a donar el pit
i com la llum, l’escalda de vergonya
té la mà dreta disposada a tot.
I en aquell moment véns tu, i ell al darrera;
jo m’amago i escolto planys i crits,
i el que deien el jutge i l’hostalera
ha pintat de vermell els meus sentits.
Tal lladre dels insults i les audàcies
et dic, tant si tu em creus com si no em creus,
que jo li hauria de donar les gràcies,
i fins hauria de besar-li els peus.
Perquè intentant aprofitar-se i riure,
perquè volent desfigurar-me el front,
m’ha fet veure el teu cor encès i lliure
com la cosa més bella d’aquest món!
M’ha fet veure la dona que tenia
i que vaig oblidar, flac de cervell,
perquè de tant mirar-la cada dia
se m’havia tornat l’esguard mesell.
Després d’haver estat viva i baladrera
la teva galta a poc a poc s’encén,
i ara ets la Glòria de la nit primera
amb una mica més de sofriment.
Et miro a tu, i la teva força em lleva
tota la brossa del meu mal camí,
i beneïda siguis, dona meva,
perquè ara fas que jo em retrobi a mi.
I sigui aquell d’abans, que se consola
demanant-te perdó, escanyant orgulls,
amb un cor perquè hi càpigues tu sola
i amb llàgrimes al voltant dels ulls!
ANDREU
Glòria... què hi tens, en la blancor del rostre?...
Digues, què hi tens, en aquests ulls mullats?...
Per caritat... acosta’t... una mica,
que no veus que tremolo i que tinc por?...
Si en el teu cos hi ha un cervell que mana,
si tens un nas que olora de debò,
digues, per què vas dur-me la germana,
si tu la coneixies més que jo?...
Per què a tres passes de la nostra alcova
li vas parar la cambra de dormir?
Si tu li coneixies tant la roba.
Glòria, per què me l’has portada aquí?
És clar, tu dius: “Quan l’hostalera es lleva
només pensa en la feina de l’hostal.”
Si, Glòria, jo ja ho sé, que la és culpa meva;
de vegades tot ve tan natural,
i de vegades la tempesta s’arma...
Em mires, eh? te’n burles?... Però no!...
No et pensis que ara vagi a disculpar-me;
em demanes que parli sense por?...
Doncs sense por! Aquí em tens. Jugo la carta
de la sinceritat. Jo sóc l’Andreu,
l’home que ha estat a punt d’abandonar-te
i ho feia sens saber-li gens de greu.
No perquè tu deixessis de ser bona
ni el teu tracte no fos lleial i just,
sinó perquè el color d’una altra dona
de moment li venia més de gust.
I per aquella febre enverinada,
que amb el que tens no et deixa satisfet...
i per... ganes de fer una bretolada
i veure el pa que hi donen quan ja l’has fet.
Si, Glòria, si, passem tot el sant dia
tirant per casa, amuntegant profit,
amb egoisme i amb gasiveria,
i després no volem que sigui dit.
Som bons – quina bondat més confitada!-,
però bé que ens atipa el mateix so,
i entra el desig de fer una campanada
i d’ensenyar les ungles de debò...
Sents aleshores que una veu ve a dir-te
que ets un covard, que no ets de nervi viu...
Et toquen el punt flac per decidir-te!
I quan és una dona que t’ho diu,
una dona ni bona ni dolenta,
i que per ben plantada no l’esculls,
però que té una boca violenta,
i un sofre de malícia al fons dels ulls,
aleshores t’arrapes a les mitges
d’aquesta dona com un bri de boll,
no guaites les entranyes que trepitges
i vas on ella vulgui com un foll.
I així he estat jo... fins ara fa mitja hora.
Sense poder veure... ni escoltar...
Però acosta’t un xic més a la vora,
acosta’t, Glòria... i deixa’m reposar...
He estat així, un malalt, encès de brides,
insensible al teu plor, a la teva sort,
aguantant unes dents desvergonyides
que et mossegaven el mugró del cor,
fins que la vella m’ha estirat la ganya,
i m’ha fet: “Tu què et penses, presumit?,
si és la Glòria, si és ella qui t’enganya;
si et jutge l’ha fet seva en el teu llit.
No t’ho vols creure, eh? doncs puja l’escala.”
I jo he quedat perdut i vacil•lant,
com esparver que l’han ferit de l’ala;
com quan te’n adones d’un perill molt gran.
I aleshores allò, la gran follia,
la bretolada, ja no em dóna set;
deixo de ser aquell home que somnia
per ser l’home que agafa el ganivet.
Que defensa el que és seu
que es treu la nyonya
que estreny fort les dents
per a donar el pit
i com la llum, l’escalda de vergonya
té la mà dreta disposada a tot.
I en aquell moment véns tu, i ell al darrera;
jo m’amago i escolto planys i crits,
i el que deien el jutge i l’hostalera
ha pintat de vermell els meus sentits.
Tal lladre dels insults i les audàcies
et dic, tant si tu em creus com si no em creus,
que jo li hauria de donar les gràcies,
i fins hauria de besar-li els peus.
Perquè intentant aprofitar-se i riure,
perquè volent desfigurar-me el front,
m’ha fet veure el teu cor encès i lliure
com la cosa més bella d’aquest món!
M’ha fet veure la dona que tenia
i que vaig oblidar, flac de cervell,
perquè de tant mirar-la cada dia
se m’havia tornat l’esguard mesell.
Després d’haver estat viva i baladrera
la teva galta a poc a poc s’encén,
i ara ets la Glòria de la nit primera
amb una mica més de sofriment.
Et miro a tu, i la teva força em lleva
tota la brossa del meu mal camí,
i beneïda siguis, dona meva,
perquè ara fas que jo em retrobi a mi.
I sigui aquell d’abans, que se consola
demanant-te perdó, escanyant orgulls,
amb un cor perquè hi càpigues tu sola
i amb llàgrimes al voltant dels ulls!
Etiquetes de comentaris:
Josep Maria de Sagarra
divendres, 5 de febrer del 2010
La filla del carmesí
LA FILLA DEL CARMESÍ de JOSEP MA. DE SAGARRA
Guillem i la noia, se n’enduu la dida pel fons, amb un gest que vol dir: ”Deixem-los sols, i a veure què passa.” Guillem va a la cuina, guaita la Filla del Carmesí, s’asseu a la taula, i amb un to entre burla i gelosia i desig, diu aquestes paraules:)
I ell me l’havia de robar?... Quin fàstic!
Això? Aquest sac de fum que ni és un home?
(Després d’una gran pausa, la Filla del Carmesí avança tímidament cap a Guillem i li parla, emocionadíssima: ara és ella la que s’adona de la veritat dels sentiments de Guillem.)
ESCENA FINAL
LA FILLA DEL CARMESÍ i GUILLEM
LA FILLA DEL CARMESÍ
Per mi l’hauríeu mort?... Però... De veres?
Per què ha parlat amb mi? Per una cosa
com jo, que no val res, hi ha algú que pugui
clavar un punyal a dins del cor d’un home?...
LA FILLA DEL CARMESÍ
Jo no he comprès això que jo sentia,
però comprenc tot el que deia el so...
I ara sento una mena d’alegria,
perquè veig que m’estimes de debò.
Els d’aquí dins prou que em volien treure,
prou que em tiraven fel a dins del plat,
però no m’ho acabava pas de creure
quan deien que m’havies enganyat!
GUILLEM
Si, t’havia enganyat, com m’enganyava
a mi mateix, com enganyava a tots!
I tenia mal cor i mala bava
i no creia paraules ni sanglots.
Perquè en el món anem a la deriva,
perduts entre la colla de la gent,
fins que topem una mirada viva
que ens desvetlla els neguits del sentiment.
I jo, que tu no sé qui ets encara,
et vaig veure adormida, aquí, una nit,
duent la roba de la meva mare
i amb les mans recollides sobre el pit.
Jo que t’he pres com una fruita verda,
i t’he deixat i t’he volgut després,
i he vist l’angúnia de poder-te perdre,
però et torno a tenir per sempre més!
I ara que et sento recollida i meva...
sense por... sense engany,,, sense enemic...
Guillem i la noia, se n’enduu la dida pel fons, amb un gest que vol dir: ”Deixem-los sols, i a veure què passa.” Guillem va a la cuina, guaita la Filla del Carmesí, s’asseu a la taula, i amb un to entre burla i gelosia i desig, diu aquestes paraules:)
I ell me l’havia de robar?... Quin fàstic!
Això? Aquest sac de fum que ni és un home?
(Després d’una gran pausa, la Filla del Carmesí avança tímidament cap a Guillem i li parla, emocionadíssima: ara és ella la que s’adona de la veritat dels sentiments de Guillem.)
ESCENA FINAL
LA FILLA DEL CARMESÍ i GUILLEM
LA FILLA DEL CARMESÍ
Per mi l’hauríeu mort?... Però... De veres?
Per què ha parlat amb mi? Per una cosa
com jo, que no val res, hi ha algú que pugui
clavar un punyal a dins del cor d’un home?...
GUILLEM
Guaita’m els ulls; escolta’m, criatura;
així, vora el meu pit; dóna’m la mà...
Ara no tinc la llengua prou segura:
ara no sé si et puc enraonar...
Perquè estic avesat a tractar amb coses
que tenen tot un aire barroer...
No em van parir per primfilar les roses...
De dir menta florida, jo no en sé...
I aquest moment voldria jo canviar-me
amb un que fa tonades de cançó,
perquè tinc por que no sabré explicar-me,
i mira: fins tinc por de fer-te por...
Ara m’has preguntat si el mataria,
si, per tu, el mataria com un gos?...
Perquè tu vegis el que jo faria
has de saber tot el que tinc de ros.
En aquest món, més de cent mil vegades,
per coses que no valen mig vedell,
per tres crits i tres galtes despintades,
sense peresa m’he jugat la pell.
I més d’un cop en so de pau i guerra,
en so de vi, de pluja o tempestat,
no he trigat gota per fer caure a terra
un valent amb el ventre foradat.
I aquesta condició d’esgarrapaire,
no era per res que et treu la son del llit:
coses que a mi no m’afectaven gaire,
ni valien la pena, ni el profit.
Doncs pensa, si per poc perdo la brida,
què hauré de fer de mala sang i tro
la primera vegada de la vida
que em passa alguna cosa de debò! (Pausa)
És clar... no ho pots comprendre, criatura!...
Imagina’t que un dia ens ve un desmai,
i sento que a les venes se m’hi atura
un sentiment que jo no he sentit mai.
I després que la veina no és prou bona
pel meu nervi desfet de tant madur,
un dia m’ensopego amb una dona,
amb una dona... que és igual que tu!
Ve amb vestit vermell, de les bergantes,
la cullo de les pedres d’un hostal,
de cop d’ull m’ha semblat una de tantes:
ni l’he mirada, ni n’he fet cabal.
Però després hi ha un... no sé què d’estrella,
una punxada a l’ànima... un neguit...
Tinc por de mi mateix, m’aparto d’ella,
i fujo sol, a respirar la nit.
Penso que m’ha embruixat, i em vull distreure:
vull ser aquell home sense cor d’abans,
però... començo poc a poc a veure
que estic vençut i estic lligat de mans.
Me la guaito vestida com les santes,
i del meu nervi va fugint el llot;
me n’adono que no és una de tantes,
sinó que és una que és millor que tot!
I corro per contar-li l’alegria,
per dir-li que el meu cor tocatardà
ha descobert allò que no sabia,
ha descobert la gràcia d’estimar.
I quan dels ulls se m’ha esbandit la cendra,
quan l’anima no sap si plora o riu,
em trobo que un perdut me la vol prendre
en el moment del meu amor més viu!
I jo, que sóc dels brètols que es barallen,
ara que és de debò que m’han fet mal,
ja pots estar segura que no fallen
ni les dents ni la punta del punyal!
I tu, que em preguntaves, criatura!
si el mataria! I tu te’n feies creus!
Per forta que tingués la carnadura,
i tant si el mataria! Que no veus,
que no veus que no hi ha sang prou bregada,
ni home valent més home que ningú,
ni cel, ni infern, ni llamp, ni pedregada,
ni res que em pugui separar de tu?...
LA FILLA DEL CARMESÍ
Jo no he comprès això que jo sentia,
però comprenc tot el que deia el so...
I ara sento una mena d’alegria,
perquè veig que m’estimes de debò.
Els d’aquí dins prou que em volien treure,
prou que em tiraven fel a dins del plat,
però no m’ho acabava pas de creure
quan deien que m’havies enganyat!
GUILLEM
Si, t’havia enganyat, com m’enganyava
a mi mateix, com enganyava a tots!
I tenia mal cor i mala bava
i no creia paraules ni sanglots.
Perquè en el món anem a la deriva,
perduts entre la colla de la gent,
fins que topem una mirada viva
que ens desvetlla els neguits del sentiment.
I jo, que tu no sé qui ets encara,
et vaig veure adormida, aquí, una nit,
duent la roba de la meva mare
i amb les mans recollides sobre el pit.
Jo que t’he pres com una fruita verda,
i t’he deixat i t’he volgut després,
i he vist l’angúnia de poder-te perdre,
però et torno a tenir per sempre més!
I ara que et sento recollida i meva...
sense por... sense engany,,, sense enemic...
Etiquetes de comentaris:
Josep Maria de Sagarra
dilluns, 1 de febrer del 2010
Elogi de les muntanyes
ELOGI DE LES MUNTANYES de JOSEP MARIA DE SAGARRA
Sí, prou, ja us crec ben bé, no és cap mentida,
ja sé que no en sou gota de covard;
les onades, ja en porten d’embranzida,
ja és cosa brava l’estimar la mar
i veure llei de terra estranya
i rodar platges fins qui sap a on:
però vós no sabeu què és la muntanya;
com la muntanya ho hi ha res al món!
Què hi fa que els cels siguin inflats o llisos,
que no tingueu cap por a la tempestat,
i de què us val córrer cent països
si us moriu sense haver vist un prat?
Sabeu el què és això? Si arriba l’hora
que el sol se pon i tot ho fa gentil,
i heu vist un prat ben verd ben de la vora,
us dic que ja podeu morir tranquil!
Afigureu-vos que sou per la collada,
pugeu amunt i us rebenteu el pit,
tot el rostre se us torna esgarrinxada,
de tanta xafogor us heu abaltit.
Allò sí que és pujar i campi qui puga!
Allò és sentir la terra vora d’un!
Amb els peus no s’enfonsa ni belluga,
i a cada pas us va enfilant amunt.
No veieu res, és el delit que us porta,
no sabeu si qui us cerca és negre o blanc,
el nas us bull d’una bravada forta,
sentiu la torrentera de la sang.
Més de sobte s’atura la pujada,
ja comença una mica de repòs,
no us costa tan prendre l’alenada,
la suor ja us rellisca a tot el cos.
I obriu els ulls cansats que poden veure
després que el sol els estigué torrant,
i us dic que gairebé no gosen creure
allò tan bell que tenen al davant.
Una gran llenca, dolça i allisada,
plana, però, com no n’heu vist cap més,
tot fent a caps un pensament d’onada
com si fos una mar que no es mogués.
Hi ha a tot arreu una verdor tan fina
que no la gosaríeu trepitjar.
Oh! quin goig a la cara s’endevina,
per tots el membres i quin bon estar!
Us esteu escoltant una miqueta,
sentiu ben bé, més no sabeu de on,
una música graciosa i neta
com si baixada us fos de l’altre món.
I aquest brogit dolcíssim de l’altura
l’aneu oint més transparent i clar:
Són les vaques que van a la pastura
i belluguen l’esquella del collar.
El gran repòs la llur mirada seva;
Son com si elles florissin d’aquell lloc
sens fer soroll van caminant per l’herba
i enfonsen les peülles poc a poc.
I en la quietud de la vacada muda,
dreçant-se sobre el blau tan aclarit,
veieu una caputxa llargaruda
que no sabeu si és ombra o esperit.
És el pastor que sempre es cuida d’elles,
un home que amb prou feines sap parlar:
sols coneix una mica les estrelles
i les plantes que mengen el bestiar.
Ell està dret, no es distreu gaire,
i en son treball hi posa els cinc sentits;
tan aviat vola el mandró per l’aire,
com aixecant els ulls embadalits
se les mira daurades i valentes,
veu com el sol les aclareix tan bé,
i diu unes paraules molt lluentes
que són el nom que cadascuna té.
Quin goig fa tanta verdor ajaguda!
Quina força més viva se t’enduu!
El bastó que t’aguanta i que t’ajuda
sembla que estigui enamorat com tu!
Allà dalt no et revoltes ni t’escanyes,
ningú se’t menja ni t’escup al front.
Oh! Si poguéssiu veure les muntanyes!
Com les muntanyes no hi ha res al món!
Sí, prou, ja us crec ben bé, no és cap mentida,
ja sé que no en sou gota de covard;
les onades, ja en porten d’embranzida,
ja és cosa brava l’estimar la mar
i veure llei de terra estranya
i rodar platges fins qui sap a on:
però vós no sabeu què és la muntanya;
com la muntanya ho hi ha res al món!
Què hi fa que els cels siguin inflats o llisos,
que no tingueu cap por a la tempestat,
i de què us val córrer cent països
si us moriu sense haver vist un prat?
Sabeu el què és això? Si arriba l’hora
que el sol se pon i tot ho fa gentil,
i heu vist un prat ben verd ben de la vora,
us dic que ja podeu morir tranquil!
Afigureu-vos que sou per la collada,
pugeu amunt i us rebenteu el pit,
tot el rostre se us torna esgarrinxada,
de tanta xafogor us heu abaltit.
Allò sí que és pujar i campi qui puga!
Allò és sentir la terra vora d’un!
Amb els peus no s’enfonsa ni belluga,
i a cada pas us va enfilant amunt.
No veieu res, és el delit que us porta,
no sabeu si qui us cerca és negre o blanc,
el nas us bull d’una bravada forta,
sentiu la torrentera de la sang.
Més de sobte s’atura la pujada,
ja comença una mica de repòs,
no us costa tan prendre l’alenada,
la suor ja us rellisca a tot el cos.
I obriu els ulls cansats que poden veure
després que el sol els estigué torrant,
i us dic que gairebé no gosen creure
allò tan bell que tenen al davant.
Una gran llenca, dolça i allisada,
plana, però, com no n’heu vist cap més,
tot fent a caps un pensament d’onada
com si fos una mar que no es mogués.
Hi ha a tot arreu una verdor tan fina
que no la gosaríeu trepitjar.
Oh! quin goig a la cara s’endevina,
per tots el membres i quin bon estar!
Us esteu escoltant una miqueta,
sentiu ben bé, més no sabeu de on,
una música graciosa i neta
com si baixada us fos de l’altre món.
I aquest brogit dolcíssim de l’altura
l’aneu oint més transparent i clar:
Són les vaques que van a la pastura
i belluguen l’esquella del collar.
El gran repòs la llur mirada seva;
Son com si elles florissin d’aquell lloc
sens fer soroll van caminant per l’herba
i enfonsen les peülles poc a poc.
I en la quietud de la vacada muda,
dreçant-se sobre el blau tan aclarit,
veieu una caputxa llargaruda
que no sabeu si és ombra o esperit.
És el pastor que sempre es cuida d’elles,
un home que amb prou feines sap parlar:
sols coneix una mica les estrelles
i les plantes que mengen el bestiar.
Ell està dret, no es distreu gaire,
i en son treball hi posa els cinc sentits;
tan aviat vola el mandró per l’aire,
com aixecant els ulls embadalits
se les mira daurades i valentes,
veu com el sol les aclareix tan bé,
i diu unes paraules molt lluentes
que són el nom que cadascuna té.
Quin goig fa tanta verdor ajaguda!
Quina força més viva se t’enduu!
El bastó que t’aguanta i que t’ajuda
sembla que estigui enamorat com tu!
Allà dalt no et revoltes ni t’escanyes,
ningú se’t menja ni t’escup al front.
Oh! Si poguéssiu veure les muntanyes!
Com les muntanyes no hi ha res al món!
Etiquetes de comentaris:
Josep Maria de Sagarra
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
